Argot culinari i gastronòmic

Pollet de l'ànec.

Ànec que encara és molt tendre per cuinar-lo, si no és a la brasa.

Planta originària d'Orient, que en la Roma imperial era el símbol de la vitalitat. Les seves llavors s'utilitzen en les cuines d'alguns països amb les carns i també per a aromatitzar peixos i crustacis. L'anet serveix també per a aromatitzar el vinagre, les variants d'hortalisses confitades i els cogombres petits en vinagre. L'anet s'assembla molt al fonoll cultivat; per això s'anomena fonoll pudent, perquè es diferencia del fonoll per una olor més accentuada. Quan és tendre, es consumeix com a verdura, millor barrejat amb altres hortalisses. Posat a sota del peix sencer que es cou al forn, perfuma el plat agradablement.

Peix de color castany fosc, una mica rogenc, esquitxat de taques de tonalitat més clara. De cos gran i comprimit, pot fer en les mars càlides dos metres de llargària i més de 100 kg de pes. A la Mediterrània no sol sobrepassar el metre. Panxut, gras, fofo i rabassut, amb els ulls saltadors i la mirada inexpressiva, el nero es considera un peix blanc, i la seva temporada de pesca és tot l'any. En totes les costes del Mediterrani, coexisteixen diverses espècies que s'assemblen i es confonen amb el nom genèric de nero, especialment, dins la família dels serrans. El nero és un peix de carn molt estimada, consistent i aromàtica, que habita en preferència als fons rocosos de certa profunditat. És una carn molt adient per a la graella i el forn, i es presta admirablement per a arrossos i sopes. La proverbial cuinera Camila Cruañas, de Tossa de Mar, ens va deixar una recepta per a guisar el nero que ha fet història: el cimitomba.

Ostra rostida, posada damunt d'unes llesques de pa torrat i una llenca de cansalada viada fresca i fregida, o bé de bacó.

Planta biennal, aromàtica, de fulles dividides i tiges verdes. Confitada en sucre, el seu ús està reservat per a les postres. Els fabricants de licors també la utilitzen. Fresca, està considerada com un estimulant excel·lent, un bon digestiu, anticatarral, contra l'aerofàgia, i que estimula o afavoreix la menstruació.

Esqual de conformació intermèdia entre els taurons i les clavellades (rajades). És un mal nedador que pot assolir fins a dos metres de llargària, al qual complau amagar-se a la sorra, des d'on aguaita altres peixos. Es pesca molt poc sovint a grans profunditats, amb xarxes d'arrossegament, a les costes del golf de Cadis i també, ocasionalment, al Mediterrani. La seva carn es fa passar per peix espasa per part de peixaters i restaurants desaprensius.

Peix nascut al mar dels Sargassos (Atlàntic) però que creix i es pesca en aigües dolces. Quan ja són adultes, als 12 o 13 anys d'haver viscut en aigües dolces, les anguiles tornen a les desembocadures dels rius, on s'aparellen, per tornar al mar dels Sargassos, on efectuen la posta, i se suposa que moren, com molts altres peixos migratoris, un cop realitzada la fecundació. Les anguiles es venen vives (no les angules), es maten i s'escorxen en el darrer moment (la carn s'altera de seguida i la sang crua és verinosa si penetra en una ferida). És un peix molt greixós, però saborós, alimentós i ric en nitrogen. Hi ha una àmplia gamma de receptes per cuinar-les.

Forma postlarval de l'anguila, que migra cap a les aigües continentals. En el moment en què penetren als estuaris dels rius, són transparents i mesuren de 6 a 9 cm de llargària. Les angules es consumeixen fregides amb oli, bitxo picant i, de vegades, all.

Licor de fabricació industrial que té un gust més o menys pronunciat segons quina és la llavor utilitzada (anís o badiana). És molt apreciat als països mediterranis. Al nostre país l'anís dolç és el que s'elabora amb un contingut de sucre superior a 100 g per litre; si conté menys de 20 g s'anomena anís sec.