Des de fa un temps, es pot observar un ús freqüent de la forma anglesa smart complementant tota mena d’expressions d’àmbits temàtics diversos (smart city, smartphone, smart meter, smart building, smart tag, smart card, smart train, etc.). Sembla que tot hagi de ser “smart”, fins i tot quan parlem en català. I, llavors, què hem de fer davant d’aquesta tendència denominativa?
En primer lloc, reconèixer l’actualitat del fenomen: aquests termes que hem esmentat són, en general, formacions relativament recents, en què l’adjectiu smart aporta una idea que el concepte designat per la base nominal sobre la qual s’adjunta pot actuar d’una forma més o menys automàtica, o que es pot adaptar a diverses situacions, generalment gràcies a dispositius electrònics i sensors. Encara que el mot anglès és polisèmic (pot significar ‘elegant’, ‘llest’, ‘agut’, ‘ràpid’...), en tots els casos citats, quan es formen els termes catalans respectius es considera que l’adjectiu intel·ligent és el més indicat per aportar-hi tota la càrrega semàntica: així s’han format ciutat intel·ligent, telèfon intel·ligent, comptador intel·ligent, edifici intel·ligent, etiqueta intel·ligent, targeta intel·ligent, tren intel·ligent, etc.
En segon lloc, ser conscients de la delimitació conceptual, que no permet fer-ne una aplicació general: un envàs intel·ligent (smart packaging) és un envàs alimentari que proporciona informació sobre la seva atmosfera interior o sobre el producte que conté, per mitjà de dispositius integrats a l’envàs que són sensibles a les modificacions biològiques, tèrmiques o gasoses; serveix, doncs, per a controlar la qualitat i l’estat dels aliments. L’equivalent castellà és envase inteligente i el francès, emballage intelligent. Per contra, tot i la proximitat conceptual, no s’ha de confondre amb envàs actiu (active packaging), un tipus d’envàs alimentari que absorbeix substàncies que podrien deteriorar el producte o n’emet d’altres que ajuden a conservar-lo, gràcies a productes incorporats a la matriu de l’envàs; serveix per a preservar la qualitat i el bon estat dels aliments.
I, en tercer lloc, reflexionar si no utilitzem els manlleus sobretot per una falsa sensació de modernitat: en determinats àmbits, l’ús persistent del manlleu smart respon a la concepció que amb la forma anglesa es transmet una imatge de novetat, de precisió, que sembla que es perd amb l’alternativa catalana. Cal adonar-se, però, que aquesta idea té el risc de caure ràpidament en obsolescència: quan un concepte ja es pot considerar integrat en l’ús general, referir-s’hi amb una forma manllevada innecessària més aviat transmet una imatge de desactualització, de poca cura, com si el parlant no estigués al cas que ja fa molts anys que hi ha edificis intel·ligents o targetes intel·ligents, per exemple
Es podria dir, doncs, que convé actuar amb sentit comú i ser prou intel·ligent per no fer ús de manlleus en contextos en què resulten innecessaris o inadequats: ser smart no sempre és el més intel·ligent...
Si voleu saber-ne encara més, podeu consultar aquests termes en el Cercaterm i en el Diccionari de criteris terminològics.
[Text publicat al Butlletí RECERCAT el 28/11/2018]
