Vocabulari de la música

Estil que reproduïx el resultat de diverses línies melòdiques que sonen de manera simultània i independent i que convergixen en un tot harmònic.

Forma musical italiana popular, de finals del segle XV i començaments del XVI, en la qual una única veu és acompanyada pels instruments o alterna amb fragments instrumentals.

Primera audició, generalment pública, d'una obra.

En la fuga, secció en què les veus es juxtaposen a menor distància temporal que en l'exposició.

Fórmula d'imitació en la qual les veus entren a intervals de temps molt pròxims.

Última part d'una fuga en la qual hi ha un diàleg molt ràpid entre el subjecte i la resposta, que fa que s'encavalquen l'un amb l'altra.

En l'òpera, fragment final d'un conjunt vocal, caracteritzat per una major rapidesa d'execució.

Instrument musical de percussió consistent en una peça de fusta que té una roda dentada, a la qual, fent-la rodar, pega un bastonet que produïx un soroll sec i repetit, usat antigament per Setmana Santa en substitució de les campanes.

Cadascuna de les parts, compostes pel mateix nombre de versos i ordenades de la mateixa manera, de què consten algunes cançons.

Esquema d'ordenació de les parts o els motius en una peça musical.