arengada - Argot culinari i gastronòmic

Peix que no sol mesurar més de 30 cm de llargària, extraordinàriament semblant a la sardina, de la qual es diferencia per la configuració llisa de les seves ganyes, que en la sardina són estriades. Té el cos allargat i comprimit, esmolat en la zona ventral, el morro punxegut, el dors de color verd olivaci, els costats de color platejat, mancats de línia lateral, amb escames molt primparades. És un peix blau, de temporada abril-setembre. Cadascuna de les nombroses espècies existents d'arengades té el seu propi circuit marítim i la seva època de fresa (que influeix en el sabor i en el valor nutritiu del peix). En els nostres mercats es presenta sota la forma de conserva en salaó i fumada. Les arengades en salaó se solen confondre amb les sardines de timbal, que s'anomenen impròpiament sardines arengades, i que són les que s'anomenaven guàrdies civils, perquè sortien del timbal aparellades i perquè la ració habitual comprenia dues peces. A Catalunya la frase "menjar pa i arengada" és l'equivalent de menjar modestament, significat carregat de lògica, ja que és un aliment que, inevitablement, acompanya les mongetes blanques bullides, així com la verdura amb patates. L'arengada té poques receptes per cuinar-la; fresca resulta adient per a la fregitel·la o la brasa. La fumada o salada que es troba en timbals arreu dels mercats de pesca salada, cal procedir a netejar-la i dessalar-la, operacions que es poden fer amb aigua tèbia, i es menja rostida, a la brasa o fregida. Crua i escatada, esbocinada i amanida amb oli d'oliva, guarneix amanides o acompanya salses diverses elaborades amb mostassa, cogombrets, etc.