botàriga - Neoloteca

Nota

• 1. La denominació botàriga, pròpia de l'Alguer, se sol associar amb ous de llissa llobarrera o tonyina, i la denominació garrofeta, pròpia de les comarques meridionals del País Valencià, amb ous de melva o de bonítol.
• 2. Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació del terme botàriga:
  
  S'aprova el terme botàriga, originari en l'àrab butârih, vinculat amb el grec ἁβροτάριχον, de ἁβρός [habros] 'delicat' i τάριχον [tárikhon] 'salaó', pels motius següents:
  
  ·és la forma utilitzada tradicionalment en alguerès (procedent del sard) per a designar el concepte, fet especialment important en aquest cas tenint en compte que es tracta, justament, d'una menja popular a Sardenya;
  
  ·es documenta ja en català en fonts especialitzades i també en obres lexicogràfiques alguereses(1).
  
  La forma botarga, adaptació de l'italià bottarga, es recull també en fonts catalanes, però amb altres sentits, motiu pel qual s'ha descartat en favor de botàriga. Segons el DECC(2), de fet, botarga és un "mot a penes existent en català, on només s'ha usat en alguns llocs (avui generalment antiquat) en el sentit d'embolcall ample i balder', 'persona grassa o embotornada'" o, segons el DCVB(3), en el sentit de 'taüt'.
  
  (1)Concretament a SANNA i USERI, J.; SUBIRATS, J.; PASCUAL, E. Diccionari català de l'Alguer. [Barcelona]: Fundació II Congrés de la Llengua Catalana, 1988.
  
  (2)COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial: La Caixa, 1983-2001. 10 v.
  
  (3)ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Moll, 1985. 10 v.
  
  [Acta 528, 12 de maig de 2011]
• 3. Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació de la denominació garrofeta:
  
  S'aprova la denominació garrofeta com a sinònim de la denominació botàriga(1), aprovada pel Consell Supervisor a l'acta núm. 528, pels motius següents:
  
  ·és un substantiu recollit per a la varietat valenciana al Diccionari normatiu valencià(2) amb una definició molt similar a la documentada per a botàriga (o, segons la llengua, bottarga, botarga, botargo, etc.) en les diferents obres de referència (s'hi recull, concretament, referit a "Ous de certs peixos, especialment melva o bonítol, salats, premsats i secats");
  
  ·és també una forma documentada amb aquest sentit en nombrosos contextos especialitzats relacionats amb la gastronomia de les comarques alacantines i ha estat avalada per informants de la zona;
  
  ·és una denominació lingüísticament adequada, motivada, potser, per la similitud entre la forma de la botàriga i la d'una garrofa.
  
  Tot i que, segons la informació consultada, la garrofeta s'associa habitualment amb ous de melva o bonítol i la botàriga, amb ous de llissa llobarrera i tonyina, el Consell Supervisor considera que el concepte de fons és el mateix i opta per recollir totes dues denominacions (botàriga i garrofeta) com a sinònimes, amb l'especificació, en nota, de les zones d'origen de cada denominació i els peixos amb què el producte se sol identificar.
  
  S'opta per no donar prioritat a cap de les dues formes i recollir-les com a sinònims absoluts tenint en compte, d'una banda, la internacionalitat de la denominació algueresa (botàriga) i, d'altra banda, la importància dins el domini català de la designació alacantina (garrofeta).
  
  (1)Botàriga és una denominació pròpia de l'Alguer, on és un manlleu del sard, concretament del logudorès i el campidanès, (veg. M. L. Wagner, Dizionario etimologico sardo, Cagliari, Gianni Trois Editore, 1989, que defineix el mot com "Uova salate e secche del muggine"). Josep Sanna el recull al seu Diccionari català de l'Alguer (L'Alguer/Barcelona, 1988) i el defineix com "Ous de mújol". El mot sembla que és d'origen àrab (C. Battisti, G. Alessio, Dizionario etimologico italiano, Firenze: Barbèra, 1975), o bé que procedeix del baix grec botarichon (Federico Corriente, Diccionario de arabismos y voces afines en romance, 2a ed., Madrid: Gredos, 1999).
  
  (2)ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari normatiu valencià [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2014. <www.avl.gva.es:8080/dnv/>
  
  [Acta 586, 19 de febrer de 2015]